HOMENATGE ALS MEUS IMBÈCILS

Aquest escrit és un homenatge i un sentit agraïment als imbècils de la meva vida.

Primer, als de petit format. Els que posen l'aire condicionat dels llocs públics i m'amarguen la compra, una pel·li en el cine o el dinar en un restaurant. Els que deixen el gos al balcó i he d'aguantar que bordi durant hores. Els que posen la música a tota castanya en botigues i centres comercials dels quals només tinc ganes de sortir corrents i no gastar-m'hi ni un cèntim. Els imbècils que mesuren dos metres d'alçada i se m'asseuen al davant, al cine, i em tapen la pantalla, quan hi ha d'altres places disponibles a on no taparien ningú. Els que m'escridassen des de dins del cotxe quan faig una maniobra que no els agrada, o que em fan qualsevol barbaritat que posa en perill la meva vida. Els que aparquen davant del meu gual i m'impedeixen sortir del pàrquing, o els que aparquen al meu costat i en obrir la seva porta escrostonen la meva. Imbècils que no frenen quan travesso per un pas de vianants. Els imbècils de les asseguradores, que després d'haver-me sagnat la butxaca durant anys es desentenen de pagar un sinistre. Imbècils de les entitats bancàries, que em rapinyen els diners en concepte de comissions per uns serveis que, a l'hora de la veritat, no donen. Els que munten la festa major del meu poble i converteixen casa meva en un infern una setmana seguida, cada estiu. Els que saludo pel carrer i miren cap a una altra banda. Els que es pensen que les seves idees són més lliures que les meves i me les volen imposar, pel meu bé, perquè volen que sigui més lliure.

Després hi ha els imbècils 'xungos', els de debò, els de format XL. Els que la vida m'ha posat en el camí perquè fes un veritable màster. Els que es pensen que amargant-me la vida són superiors a mi. Els imbècils de la feina, una veritable plaga. Els imbècils que no em van ajudar quan de debò ho necessitava. Els metges imbècils que casi maten el meu fill o la ginecòloga imbècil que afirmava que el que em passava eren imaginacions meves. Els editors imbècils que em retornaven els manuscrits de les novel·les tot dient que no interessava, que no arribava al nivell. Els extremadament imbècils que 'representa' que m'estimaven i els rematadament imbècils que es feien anomenar 'amics' meus. Els horrorosament imbècils que amb entusiasme em van dir que em farien blanc, i després, amb idèntica passió, van acabar fent-me negre.

Als imbècils de la meva vida -a tots i totes, com està de moda dir- els hauria de fer un monument. Sí. Els dono les gràcies, de tot cor. De veritat, sincerament. Estan més que perdonats (i perdonades). M'han regalat idees boníssimes per a les meves novel·les, enriquint fabulosament el meu univers literari. En efecte: els personatges malvats, cabrons i recargolats gràcies als quals he guanyat premis, estan basats en tots ells (i elles). No sabeu com els agraeixo que fossin tan imbècils amb mi, i em brindessin l'oportunitat de recrear-los en paper i de permetre'm guanyar premis i diners gràcies a ells (i elles).

S'ha de ser imbècil.

Tots m'han conduit a superar-me, m'han mostrat el camí a èxits de tota índole, en tots els terrenys. M'han mostrat a on vull anar i d'on vull sortir per cames, a qui vull assemblar-me i a qui no, com prefereixo actuar, com vull viure, a qui vull imitar, amb qui vull estar i amb qui no. A estimar-me tal com sóc, a viure segons les meves pròpies normes, a ser molt millor persona. Apartar-me d'ells m'ha conduit a on sóc ara, superar-los m'ha fet sentir capaç de tot i, finalment, emmirallar-m'hi m'ha ajudat a detectar la meva pròpia imbecilitat, perquè —sí, per descomptat— jo, de vegades, també he sigut imbècil.