QUAN TOT AIXÒ S'ACABI...

''Quan tot això del coronavirus acabi...'', ''Quan torni la normalitat...'', ''El dia que s'acabi la pandèmia...'', i darrere dels punts suspensius hi posem un llistat de les coses 'que farem', o 'que tornarem a fer' i que ens faran molt feliços. Quan tot això s'acabi, per fi podrem 'tornar a gaudir de la vida'.

Jo també les dic, aquestes frases. Però ens agradi o no, la vida és ara. Ara mateix, mentre escric això, mentre em llegiu. Ara. I quan he acabat d'escriure la paraula 'ara', comença un altre 'ara', que és un nou ara.

De vegades la vida es posa de canto. A mi se m'hi ha posat moltes vegades i segur que a la majoria de la gent, també, en major o menor mesura. La fatalitat, les pèrdues, els desgavells de salut, la desgràcia d'un familiar o d'una amiga... de sobte, un o diversos revesos t'esclaten als morros sense avís previ. I quan van maldades, també es pot gaudir del moment. Tristesa? Por? Nostàlgia? Dolor? Sí, però cal continuar endavant i mirar de no pensar en el que no tens o en allò que has perdut. Esmorzar amb delit, dinar amb agraïment, sopar amb fruïció, respirar amb consciència, mirar el sol amb calma, contemplar el cel amb ulls de criatura, gaudir d'un vas d'aigua i notar com el líquid et baixa gola avall. O tenyir-te els cabells a casa per primera vegada i riure't de tu si no et queda bé, tallar-te les puntes amb música de fons mentre mires un tutorial d'una perruquera colombiana, dutxar-te poc a poc, posar-te aigua de colònia, crema hidratant als peus i uns peücs suaus i estirar-te al sofà a veure una pel·lícula. Berenar el millor cafè amb llet que et puguis preparar -amb escumeta, com el de la foto- i escriure un poema inventat. O encendre una espelma. O agafar el telèfon i trucar una bona amiga, o a un grup d'amigues, ara que ja ets especialista de les multiconferències. Adormir-te escoltant un video de youtube de música relaxant. Notar que tens febre. Anar al metge, sentir un diagnòstic complicat. Curar-te. Perdre la feina, cagar-te en tot, espantar-te. Trucar un antic cap i sentir que et diu que et torna a contractar. Poder alimentar els teus fills. Poder omplir la nevera. Saber que quan es tanca una porta, hi ha una finestra que s'obre.

No sabem què passarà després. I si torna la normalitat, cal no dir que ''ens han robat la vida'' o afirmacions per l'estil. Estem vivint: el que passa ara, és ''la vida''.

''Quan acabarà tot això i tornarem a la vida normal?'' -preguntem molts de nosaltres. És que... no acabarà. La vida no és el que passarà ''després del confinament'' o ''quan s'acabi la pandèmia''.

La vida és ara.