EL MAR

Viure arran de mar —hi visc des de fa més de vint anys— m'alimenta l'esperit. La seva dimensió em posa a lloc, em fa relativitzar les coses, m'equilibra. Encara que sembli mentida, no recordo haver-lo vist igual dues vegades. Normalment és plàcid i tranquil, concentrat com està en si mateix, aliè a la humanitat. Tot d'un plegat s'arrissa, s'enfurisma, s'omple d'escuma i fa una remor que glaça l'ànima. El festival d'ones que es barallen amb el vent dura uns dies i les aigües tornen a quedar tranquil·les tot seguit, fins al següent temporal.

Moltes nits, quan la lluna el toca, brilla amb reflexes de plata i, de dia, el sol el pinta de daurat. Quan està núvol esdevé de plom, amb matisos infinits de tots els grisos. En dies clars, la línia de l'horitzó és diàfana, com si algú l'hagués dibuixada amb un regle i, en dies d'anticicló, es difumina i costa veure on acaba l'aigua i on és que comença el cel. És sempre d'un blau diferent: clar, marí, plomís, cobalt, maragda, turquesa, anyil... si hi hagués més maneres de dir blau, el mar les voldria totes.

El nostre país té molts quilòmetres de costa i sovint percebo que entre els catalans i el mar hi ha un malentès. Com si no ens acabéssim de conèixer com caldria. Com si no goséssim aprofundir en el seu significat veritable. Quan ens pregunten si ens agrada el mar, contestem que sí, que molt, que cada estiu hi fem bronzo. No, penso jo per dins; anar a la platja a jaure no significa que t'agradi el mar. El mar és molt més que això: és mestre de vida, l'origen, l'àmbit on esdevinguérem embrions del que ara som, el lloc d'on vingueren grecs, romans i sarraïns. És quelcom sagrat que hauríem de reverenciar i que ens recorda cada dia com en som, de petitons, i com de poderós és ell, si s'ho proposa.

El mar és un gran desconegut: un cop convençuts que en sabem totes les respostes, ell ens canvia totes les preguntes.

© Mireia Vancells

Escrit publicat per la revista DESCOBRIR, nº 251 (gener del 2019)