DE TERRASSA O DE PREMIÀ?

En aquest país nostre tenim aquesta mania: hem de saber d'on surt la gent.

De Terrassa? A quin carrer vivies? A quin col·legi vas a anar? Ah, de cal Vancells... tens alguna cosa a veure amb el pintor? No seràs cosina de...? Germana de...? Que jugaves a hockey? De Premià? De Premià de Mar o de Dalt? Però ets nascuda a Premià? Quant temps fa que vius aquí? Uf... tant? Ai... que estrany... no et tinc vista.

Quan m'han fet una ressenya a la premsa, la primera cosa que hi consta és d'on se suposa que sóc. Cada periodista dóna la seva versió, amb més o menys traça, sobretot si es tracta d'un mitjà local: 'la premianenca', 'la terrassenca resident a Premià', 'la terrassenca' a seques, 'la premianenca d'adopció', 'la maresmenca d'acollida'...

Sembla que si no ets d'un lloc i prou, ets una persona sospitosa. Com si no fossis ben bé de fiar. Ets un trencaclosques amb una peça de menys, com si tinguessis una mancança, una errada de sistema, o la gosadia una mica basardosa de qui, quan li han agafat carinyo, marxa. Enlloc t'acaben de perdonar. Uns, perquè els vas abandonar. Els altres, perquè t'hi vols integrar sense tenir-ne ben el dret: ets forastera.

Vaig néixer a Terrassa, sí, i d'allà sóc, i a Premià visc. Però només sóc del meu pare i de la meva mare. Em sento de tot arreu. Quan vaig de viatge a indrets llunyans, sempre hi ha qui em para pel carrer i em pregunta com anar a tal lloc o tal altre. Sempre, sempre. M'ha passat tota la vida. És com si allà on estic, 'semblo' d'allà. Quan vaig a Terrassa, m'hi reconec en l'accent sec, en la parla de la gent, en la forma de vestir una mica seriota, en les maneres tosques heretades d'un gris passat industrial. Quan sóc a Premià m'hi reconec en la laxitud del pas del temps, en el mai no hi ha pressa, en la manera que té la gent de dirigir la mirada, posada lluny, acostumada a l'horitzó del mar. M'hi identifico en els llocs d'on he agafat mil idees per a les meves novel·les, en els racons on he fet bons amics, on he rigut i on he plorat, on m'he sentit feliç, trista o fins i tot enyorada. En els racons on passejava amb el meu fill quan era un nadó, en les places on el duia a jugar de més grandet, en el passeig marítim on ens divertíem caminant i veient passar els trens, en la seva escola, en l'institut, en els seus companys d'estudis.

Potser sí que, com diuen, un és del lloc on ha tingut els fills. Ells et fan com d'arrels postisses, enfonsen les seves dins la terra i et donen la mà, i a través del contacte amb la seva pell, per capilaritat, per òsmosi o per amor, tu també acabes arrelant les teves.