VINT-I-CINC ANYS DESPRÉS

Ahir em vaig retrobar amb persones amb qui vaig treballar en l'organització dels Jocs Olímpics de Barcelona. Un sopar commemoratiu. A la foto estic al costat del meu company de la Divisió Logística, Josep Grifoll, sostenint un obsequi que ens van donar (un retall del tartan de l'Estadi Lluís Companys amb la frase "Jo vaig ser-hi").

Vint-i-cinc anys són molts. Tota una vida.

Va ser estrany, entendridor, interessant, veure persones que vaig conèixer i apreciar, amb qui vaig compartir complicitats, reunions, dinars, sopars, anècdotes, jornades maratonianes, molta feina ben feta i molta il·lusió, i que feia vint-i-cinc anys que no veia.

En alguns hi vaig veure el rastre d'haver pres molt el sol. En d'altres, l'hàbit de menjar massa. En tots, les marques del pas del temps. A alguns, la malaltia o les pèrdues els havien deixat una marca tangible. En d'altres, una vida satisfactòria i plena els havia mantingut la llum que els surtia de dins, alguns fins i tot transmetien més lluminositat que de joves.

Som els mateixos? Què ha quedat tirat per la cuneta, i què ha sobreviscut, invariable? Què ha millorat? Hem empitjorat en algun aspecte? Ens hem tornat millors, o pitjors persones? Som més feliços ara que aleshores? Som igual de joves, de dins, malgrat l'edat?

On serem, i com serem, d'aquí a uns altres vint-i-cinc anys?

I què devien captar, de mi, els que feia vint-i-cinc anys que no em veien?