EL QUE M'AGRADA DE NAVEGAR A VELA

El vent a la cara, la velocitat, la incertesa de si el vent durarà, pujarà, rolarà o s'esfumarà de sobte en una encalmada inesperada... la fressa de les ones xocant contra el buc, les veles ben trimades i posades a rumb, l'aventura... tot això m'agrada, de navegar a vela.

El que trobo fascinant de la vela és com de molt s'assembla a la vida. El veler ets tu, el vent i el mar són les teves circumstàncies.

Saps a on vols anar, quina és la teva destinació. Això, malgrat els romàntics que diuen que naveguen a on els porta el vent, és bàsic. Tens les cartes dibuixades amb el rumb i la derrota, però l'estat de la mar i, sobretot, el vent --d'on ve, cap a on bufa i com n'és, de fort--, condicionen totalment la teva ruta.

Hi ha navegades plàcides: un vent moderat et ve de través o t'entra per l'amura, just en la direcció ideal perquè puguis anar on vols sense maniobrar a penes, sense incomoditats ni gaire escora, gaudint de la singladura sense maldecaps. Però de vegades el vent s'entesta a bufar des d'on no toca, t'obliga a avançar en zig-zag, ara virant a babord, ara a estribord, o t'entra per la popa i malgrat que vas de pressa sembla que no corri l'aire, tens calor i et mareges. De vegades toca mar embravit, que et fa trotar, que t'angoixa i que et remulla de cap a peus amb quantitats gegantines d'aigua entrant com tsunamis per la proa.

T'adaptes, i fas via. Tornaran els bons vents. Sempre tornen.

Però el punt clau és aquest: mai no he vist un vaixell a vela anant enrere, entomant l'oceà per la popa. El que m'agrada més d'un veler és que està dissenyat per navegar sempre endavant.

Com a mi m'agrada viure.