EL MEU BESAVI ERA UN CRAC
Si alguna vegada heu anat als Multicinemes Bosque, a la Rambla de Prat de Barcelona, potser haureu vist una pel·lícula, potser haureu menjat crispetes i potser haureu begut un refresc. Qui sap si, fins i tot, us haureu fixat en quatre cares esculpides en pedra que hi ha en la façana, per damunt de la cornisa.
Molta gent no sap que abans de ser un cinema, el Bosque va ser un teatre. I se'l va inventar el meu besavi, Josep Valls.
El meu besavi era un crac. Era llest, viu, espavilat, treballador, pacient, tossut com una mula i amb una creativitat fora mida. Va arribar emigrat a Barcelona, des d'Alcoi, amb mitja mà al davant i mitja al darrere quan era petit, quan tot just començava el segle XX. De mica en mica, de cop de sort en cop de fortuna, a base de pencar com un animal i amb un talent pels negocis digne d'admirar, va crear, del no-res, un teatre. Va gestionar, durant dècades, un dels projectes de teatre, òpera, música, circ i oci més importants de Barcelona, va amassar una fortuna considerable, va viatjar, va crear una família, va reunir un notable patrimoni. Va arribar a ser tan famós en els cercles burgesos de la ciutat, que va estar al mateix balcó de la Plaça de Sant Jaume el dia 14 d'abril de 1931 des d'on el president Companys va proclamar la República.
Després, ja gran, com en un conte on l'encanteri es trenca després de la dotzena campanada... ho va perdre casi tot.
Jo no el vaig arribar a conèixer. Però la seva història està escrita. La va narrar el meu oncle Joan en aquest llibre «Josep Valls, fabricant d'il·lusions» (cliqueu damunt del títol), la lectura del qual us recomano molt. A través d'aquesta narració, barreja de memòries manuscrites i de records de família, i amb moltes fotografies fantàstiques cap al final, jo l'he pogut conèixer de manera pòstuma.
El que m'apassiona del meu besavi és la fe que tenia en l'ésser humà, en l'art i en els projectes estrafolaris. La seva alegria de viure, la seva energia. La seva empenta. El seu talent per veure oportunitats on els altres només hi veien riscos. Em captiva la seva constància, la seva valentia i, sobretot, malgrat que el seu entorn sovint el pressionava perquè no fes tantes bogeries, el fet que sempre va treballar per aconseguir els seus somnis.
Era un fabricant d'il·lusions.
