CRISI

Les crisis són una caca. Així de clar. Tant de bo no n'haguéssim de passar cap ni una. Em refereixo a les crisis de qualsevol mena: les polítiques, les amoroses, les vitals, les de salut, les econòmiques, les laborals. Les creatives. Les existencials. Totes són diferents, però tenen un denominador comú: s'hi ha arribat perquè, segurament -tampoc no està 100% demostrat- hi havia alguna cosa fonamental que necessitava ser revisada.

Les crisi són dures. Tot el que estava bé, de sobte, està malament. Tot el que funcionava, deixa de fer-ho. Tot el que era normal, tot d'un plegat és una tortura. Tot el que existia, desapareix. El que era segur, ara és un camp de mines. El que era conegut, ara és una zona de guerra.

Les crisis són per als valents. Hi ha qui les passa serrant els ulls, fent el ploricó, deprimint-se, resignat a viure les circumstàncies amb sofriment, patint per tot, lamentant-se per com de terribles són les coses, sense fer res i esperant que el temps -el temps, com si el temps fos un remei a alguna cosa- ho arregli tot. És una opció.

Quan m'ha tocat viure una crisi -i m'ha tocat viure'n algunes-, primer m'ha fet molta ràbia, sí, però la resposta sempre ha passat, tard o d'hora, per un canvi. Un canvi profund, un canvi essencial, una transformació. Un canvi consistent a obrir la caixa d'eines -per això m'agraden les ferreteries, perquè hi trobes estris per resoldre tota mena de qüestions- i cercar sense descans les que potser serveixen per solucionar les coses. I assaig-error, assaig-error, assaig-error... sense parar d'intentar sortir-me'n. Provar, provar i tornar-ho a provar, deixar-m'hi la pell, demanar ajuda, trobar recursos. Traçar un pla. Definir l'estratègia. I sortir endavant amb els ulls posats allà a on vull estar quan tot acabi.

Les crisis són una caca, sí. Una de ben grossa. Però un cop les deixes enrere, et sents renéixer. Recuperes l'alegria de viure i veus que estàs mil vegades millor, que allò que tocava remoure ha quedat net, ordenat, equilibrat, que tot té més sentit, que l'aprenentatge adquirit és un tresor, que totes les renúncies, pèrdues i desencisos eren, d'alguna manera, necessaris.

Quan s'acaba la tempesta i de nou torna la calma, et sents la persona més poderosa del món. Ja pots seure davant del mar a veure la vida passar, respirar... i descansar.

Fins que arribi la propera.