PARIR UN LLIBRE

Començar el procés una novel·la nova s'assembla a quedar-se embarassada.

Recordo molt quan m'hi vaig quedar. Embarassada, vull dir. L'experiència més bestial que el meu cos de mamífer ha viscut mai, amb diferència.

I doncs, tal qual.

Notes que hi ha alguna cosa a dins teu, i no saps ben bé què és. És perquè has tingut una idea.

De vegades hi ha idees-'falsa-alarma'. T'ho pensaves, però no. No progressa, no era prou bona, no tenia prou estructura i, al final, et sobrevé una incòmoda menstruació. Ho hauràs de continuar provant.

Però quan passa, quan la idea s'aferra a dins teu i arrela, i creix gairebé tota sola com si tingués vida pròpia, aleshores no hi ha volta enrere.

De vegades passen dies, setmanes, potser mesos, fins que pren forma del tot. I notes que l'embaràs tira endavant, saps del cert que ha pres forma suficient perquè aviat vegi la llum. Ho saps. És una certesa diàfana.

Vas fent ecografies i cada cop l'obra està més definida en el teu interior. Vas pensant, vas donant-hi voltes, el procés de documentació es combina amb una febril activitat mental permanent que et bull a dins, com una escudella a on hi vas posant verdura i carn d'olla i va fent feina, traient el bo i millor de cada cosa.

Jo m'explico a mi mateixa la història a dins del cap una vegada i una altra, mil vegades, dos mil, els cops que faci falta, descarto trames que no van enlloc i en poso d'altres que sí, m'invento vides, indrets, maneres de fer i de parlar, i em sento una mica Déu creant el món. Faig fitxes de tot, comprovo que no hi hagi errades de pes, fins que la història no conté cap cagada de guió i totes les accions, decisions i pensaments dels personatges ocorren per una raó poderosa.

I en la fase final de l'embaràs, en el tercer trimestre, com si diguéssim, és quan, finalment, escric. M'assec davant l'ordinador i aleshores és com si comencés a caure una pluja intensa que no para, un xàfec continuat, com de selva tropical, que fa baixar rius curulls i torrenteres plenes d'una aigua que tot ho inunda, fertilitza camps, aporta terra nova als marges i permet una collita excepcional.

És un procés esgotador, però que genera una felicitat difícil d'aconseguir amb qualsevol altre estímul o substància.

Quan poso la paraula «fi», noto que el part és proper.

Les darreres setmanes rellegeixo, reescric, poleixo, mimo, passo el ribot, pinto, decapo, afegeixo, perfecciono, cuso botons, col·loco lluentons, faig vores, traus i repasso voravius.

I és així com la criatura neix. A casa. Un dia, quan arriba el moment de ja no tocar-la més. En la intimitat del meu estudi. Parint jo tota sola, sense ajut, sense dolor, ans al contrari: amb una alegria immensa.

Quan vaig parir el meu fill, aviat farà vint-i-dos anys, agafada de la mà del meu company que tremolava, vaig experimentar una vivència incomparable: de mi havia sortit una vida nova, un ésser del qual jo era responsable però que ja no seria només meu, sinó del món, l'hauria de compartir amb tots els qui formarien part de la seva existència. Igual que les meves novel·les que, un cop neixen, ja no són meves sinó de qui se les llegeix.

Cada cop que acabo un llibre, cada cop que tinc la joia de culminar una història llargament treballada, recordo el dia que em van posar el Martí als braços i celebro el do extraorinari de donar vida que em va ser atorgat, com la privilegiada que sens dubte sóc.